Entrevista a Eric Andreu Carvajal Sommelier de Món la Cata.
Hola Èric, treballant en els meus articles sobre vins, he volgut mostrar als nostres lectors una classificació dels vins que sigui clara i concisa. Però com més investigava sobre aquest tema, més complex el trobava.
Partint de la classificació clàssica de vi negre, rosat, blanc i escumós, els amants del vi volem gaudir d’una manera de catalogar els vins per així poder mantenir una estructura mental d’acord amb els nostres gustos i ser capaços de memoritzar els vins que hem provat que més ens han agradat.
Hi ha divergències entre la classificació dels vins segons els experts? Classificació per territori, segons el tipus de raïm, color, sucres… quina classificació et sembla més encertada per catalogar els diferents tipus de vins per presentar-los a un comprador?
Més que divergències, hi ha força maneres de classificar-los, tal com deies. Gràcies a la seva complexitat, el vi pot estar organitzat per una llarga llista classificatòria, ja sigui per la seva composició, per la regió o fins i tot alguna característica especial que el defineixi com “un cas a part”.
Normalment la classificació més comuna és la geogràfica, de més àmplia a més concreta. Passem de països sencers a fins i tot petits “pagos” o parcel·les on una petita extensió de terra ja té unes característiques superiors que el fan diferent als de les zona circumdant.
Pels que som amants del vi, aquesta classificació ens ajuda molt, ja que és la base per començar a buscar coses ja més concretes, com la varietat del raïm o criances determinades, on cada regió té normalment un tipus estàndard.
Tot i això, cada classificació serveix per a un propòsit de cerca determinada, ja que per poder arribar a l’ampolla perfecta que busquem, se solen aplicar múltiples filtres i classificacions a l’hora d’escollir.
Sovint diem que ens agrada un vi d’una varietat concreta, però és realment així? O és una forma de recordar que els vins que ens han agradat més incloïen aquesta varietat? Han de portar un percentatge concret d’una sola varietat? És així Èric?
Normalment la classificació es divideix en 3 tipus:
- Vi varietal: parlem d’aquell en el qual almenys el 80% correspon a un sol tipus de raïm.
- Vi monovarietal: com indica la paraula, ha de ser d’un 100% del raïm que ens indiqui l’ampolla.
- Vi multivarietal o coupage: pot tenir dos o més tipus de raïm, dels quals un d’ells ha de ser sempre de menys del 80%.
En aquesta varietat de tipus de vi és on hi ha la diferència: els monovarietals expressen el caràcter únic d’un tipus de raïm, amb tot el seu esplendor i sense cap tipus de màscara, reflex del terroir i sense poder jugar molt amb gustos dispars.
Els cupatges poden jugar amb diferents possibilitats. Aquí hi entra la perspicàcia de l’enòleg, ja que a les seves mans té la possibilitat de jugar amb els gustos diferents dels tipus de raïms que tingui a la seva disposició, per aconseguir un producte al seu gust i creat amb una intenció clara
La classificació dels vins segons el contingut de sucre, crec que sovint ha estat malentesa pels consumidors.
Per què els consumidors consideren els vins amb menys grau de sucre vins de més qualitat?
És així? Potser succeeix amb els escumosos brut nature vs semisec degut al licor d’expedició, però passa també amb diferents vins blancs? Però en ells el sucre està present sempre de forma natural? Podríem dir que el sucre amb excés camufla altres matisos del vi?
Normalment els vins, pels seus sucres, si no és per algun cas autoritzat, solen ser anomenats secs, amb menys de 5 grams de sucre per litre. Aquests sucres residuals solen formar part del most, i no es transformen en alcohol durant la fermentació.
Antigament, a les taules de les nostres cases se servien vins anomenats “de taula”. Vins de poca qualitat, però que per al dia a dia, eren fàcils de beure i passaven molt “amablement”. Això era degut a que s’hi afegia una mica de sucre perquè no fos tan aspre, ja que era de recol·lecta jove. Però com a conseqüència et produïa mals de cap memorables, que han quedat gravats a la memòria col·lectiva. Per això s’associa el sucre i l’alcohol amb vins de baixa qualitat i fets per al consum fàcil del consumidor.
Pel que fa referència als escumosos, cada un, tant el brut com el brut nature com el semisec, tenen el seu moment a les nostres taules. Un brut o un semisec poden acompanyar millor unes postres dolces que no pas un brut nature. Però un bon brut nature pot aguantar millor àpats més complexos, per la seva major acidesa, que convida a seguir menjant ja que ens neteja constantment el paladar. La diferència és petita, només és de 3 grams més de sucre per litre entre els tres.
I per acabar, tal com deies, els sucres poden amagar alguns dels matisos dels vins, però actualment i gràcies a les legislacions que es compleixen estrictament, la quantitat de sucre és molt baixa (en els vins anomenats “secs”), i podem comprar amb la tranquil·litat que no ens vendran un suc de raïm amb sucre, i que l’endemà pel matí ens podrem llevar sense cap problema.
Moltíssimes gràcies Èric. Has tractat temes molt engrescadors que probablement seria interessant ampliar en altres articles, com el tema del maridatge dels vins escumosos, o l’habilitat dels enòlegs per crear noves expressions de vins varietals.
Espero que aquesta entrevista sigui tan enriquidora per als nostres lectors com ha estat per a mi.
Autora: Anna García Sánchez
